rebui ·


Rebuig, la part més dolenta d’un ramat de bestiar.

Sabina Lapedra. Taüll

Corresponent normatiu: rebuig.

Fonts escrites:

-DCVB:

rebuig: 1. Acció de rebutjar; cast. rehusamiento, desechamiento. Lo que és de rebuitg, o lo que està subjecte a rebuitg: Rejectaneus, Lacavalleria Gazoph. I tots vostres menjars tant fins, ne faig rebuig, Bergue Fables 79. Mirar una cosa amb rebuig: mirar-la amb aversió, amb repugnància (Mall.). Menjar amb rebuig: menjar de mala gana, sense apetit. «Això me fa rebuig»: això em repugna. a) Donar un rebuig: donar una reprensió (Aguiló Dicc.).
2. Cosa que es rebutja; la porció més dolenta, allò que queda quan ja s’ha fet la tria d’un conjunt de coses; cast. desecho, rezago. El rebuig d’un ramat: els moltons o altres caps més dolents del ramat. A València es diu rebuig especialment el conjunt de taronges més dolentes, que se separen de les destinades a la venda. Lo qual bestiar… fonch venut… a for de—sous—per cap…, C que ne gitaren de rebux, del qual rebux se’n veneren a… sous per cap, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 245). Lesta sou vós, ell és fet de rebug, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 98). Y lo rebuig y lo pijor és auorrit, Viudes Donz. 598. Rebuitg, lo que ningú vol: Rerum reliquiae, Rerum quisquiliae. Rerum rejectanea, Lacavalleria Gazoph. Los guerrers de cap d’ala cauen de quatre en quatre; | lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent, Atlàntida iii. Floretes groguinoses, rebuig dels camps y els jardins, Llorente Versos 231.

Transcripció fonètica:

[re’βuј]

Entrades similars