parèixer


  1. Tindre l’aparença d’alguna cosa
  2. Aparèixer com a probable, verdader, just o convenient.
  3. Ser en aparença, oferir-se als ulls o a la imaginació com si fos.

Susana Burillo. El Pont de Suert

Fonts escrites:

-DIEC:

semblar: v. intr.Ésser en aparença, oferir-se als ulls o a la imaginació com si fos. Sembla bo, honrat, intel·ligent. No sembla pas fet seu. Sembla un bon home.
v. intr.Tenir l’aparença d’alguna cosa essent-la o no. No sé pas què sembles vestit així. Semblava tot un altre, no semblava el mateix. Semblava un mort.
v. intr.Aparèixer com a probable, ver, just, convenient. Em sembla que això acabarà malament. Em sembla que no es diu així. Tens raó, em sembla. -Què et sembla si hi anàvem ara mateix? -Em sembla molt bé. Em sembla impossible!

-DCVB:

1. Aparèixer, comparèixer. En açò pareix del diligent procurador lo offici, Pou Thes. Puer. 94. Toquen les dotse y la una, y ell sense parèixer, Guinot Capolls 89.
2. Semblar. Y ab nafres tan leges, lebrós parexia, Passi cobles 48. Les viudes parexen benignes y affables, | y són en l’intrínsich lleons indomables, Viudes donz. 23. La mort abans espauentable | pareix gentil, Vent. Pel. 30. En temps que la mar paresca una bassa d’oli, Aguiló Poes. 176. La mar pareix que no palpita, Riber Sol ixent 54.
3. (substantivat) m. a) Aparença, indicis. Al parèixer: segons sembla, segons els indicis. Déu, an el parèxer, vol que tu sies depositari de lo que aquest bulto conté, Penya Mos. iii, 23.—b) Parer, opinió. Al meu parèixer: al meu entendre, segons em sembla (Mall.).

Transcripció fonètica:

[pa’ɾeјʃe]

Entrades similars