molla ·


Gens, una quantitat inexistent o un grau nul. No n’hi queda molla! Joan s’ho ha endut tot.

Guillem Monsó Ramon; Maria Jesús Llorens i Cambray; Joan Ramon Piqué i Badia; Sebastià Jordà Ruiz. El Pont de Suert

Corresponent normatiu: gens.

Fonts escrites:

-DCVB:

9. Quantitat mínima (occ.); cast. pizca, nada. S’usa en frases negatives i equival a ‘gens’: «No en tinc molla»; «No n’hi ha molla»; «No estic molla bé»; «No en tinc ni mica ni molla»; «No ho faré molla»; «No ha plogut molla»; «No el coneixia molla»; «No tens molla de memòria» (Andorra, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgellet, Pla d’Urgell, Balaguer, Ll., Segarra). No n’estich molla content, Milà Rom. 48. No hi ha mica ni molla de misteri, Sagarra Comte 180.

Nota: trobem molla al diccionari DIEC, però no amb l’accepció d’adverbi que definim nosaltres.

Transcripció fonètica:

[‘moʎa]

Entrades similars