fato -a ·


Beneit -aAra s’ha enfadat, serà fata!

Laia Pascual Serra; Remei Lluch Saura; Júlia Farré Bret; Maria Jesús Llorens i Cambray. El Pont de Suert.

Fonts escrites:

En realitat, en la forma ribagorçana, aquest adjectiu pràcticament no es contempla en cap diccionari.

– DIEC:

La forma normativa més propera l’adjectiu ribagorçà, al diccionari del IEC, i que hi coincideix quant a origen, és l’adjectiu fat fada, aplicat al menjar i per extensió a persones: “InsípidTrobo que la sopa és fada. Una persona fada. Un escrit fat“. És a dir, com es diu col·loquialment, un(a) poca-substància.

Sinònima d’aquella, en el que té de qualificatiu sobre el caràcter d’algú, és la forma també normativa fatu fàtua, “ple de presumpció, de vanitat infundada”.

– DCVB:

fatu, fàtua adj: Nici, curt d’enteniment; especialment, el nici envanit o que no es dóna compte de la seva niciesa; cast. fatuo. Germana, no sies fàtua, Aguiló Poes. 138. No vull esser fatu, sinó innocent, Carner Bonh. 21. Fer el fato: fer el beneit (Flamisell).

fat, fada adj: Mancat de seny, no entenimentat; cast. fatuo, bobo. Mos libres són poc presats, ans vos dic que molts hòmens me tenen per fat, Llull Arbre Sc. i, 4. Si jo dic paraules fades ne folles, Llull Sta. Mar. 22. En fat: (ant.) de manera estúpida. Lo vi aparella los coratges humanals a calor, e fa fugir tota ànsia de bé, fa riure en fat, fa ergullar l’hom de poch stament, Scachs 61. Palma fada: (ant.) bargalló Rayls de palma fada, las quals en cathalanesch apeylam bargueyons, Marsili Cròn. (ap. Quadrado Conq. 21).

Ja es veu que les dos formes que aporta el DCVB coincideixen, a grans trets, amb les que aporta el DIEC. Al DCVB, els usos orals de fat fada estan més documentats que els de fatu fàtua, especialment a partir de l’oralitat del català central. La forma fatu fàtua es documenta sobretot a partir de fonts escrites, però s’hi inclou, com veiem, l’exemple fer el fato, atribuït al pallarès de la vall del Flamisell. És aquesta la forma ribagorçana, no documentada en cap altre passatge d’aquell diccionari.

Ho incloem en la mateixa entrada, però es tracta en realitat de dos paraules diferents, amb etimologia diferent. El DCVB dóna com a primera accepció a la primera entrada mancat de seny, de manera que segons Alcover l’accepció insuls seria un derivat semàntic d’aquesta primera. Segons el DIEC, la cosa aniria al revés, i mancat de seny seria un derivat semàntic de insuls.

Transcripció fonètica:

[‘fato]

Entrades similars