callerís ·


Carreró o passadís entre dos edificis, de no més de 2 metres d’amplada.

Milagros Feixa, Rins.

Formes normatives: call, callís.

Fonts escrites:

– DIEC: call, callís;

– DCVB remet especialment a la forma call:

1. Camí estret, situat entre dues parets o roques (Plana de Vic, Vallès). Ja eram lla on aquell stret call | ab lo segon marge se entrecroava, Febrer Inf. xviii,100. Am l’escusa de cordar-se la beta de l’espardenya’s quedà arracegat a mig call, Busquets Montseny 10.
|| 2. Espai estret per on es pot passar, entre dues fileres de persones o coses; cast.calle, paso. Obrir-se call: obrir-se pas. Per l’estret call tot just format pels que esperaven, Oller Pil. Pr. 370.
|| 3. La part del riu on aquest passa més encaixonat (Sallent, Manlleu).
|| 4. ant. Barri on habitaven els jueus; cast. judería. Los almugavers robaven ja lo call juhich de Girona, Desclot Cròn., c. 152. Mana lo dit batle a totz los Juseus, que negun no gaus aucir negun bou, vacha ni moton ni altra bestia, sino a masel del Call o dins lurs barreres, doc. a. 1305 (RLR, vii, 46). Que negun juheu no gos portar negunes armes vedades dins lo call, dels llums encesos fins al sol exit, doc. a. 1300 (BSAL, ix, 31).
|| 5. fig. Diferència, separació entre dues coses anàlogues (La Granja d’Escarp, ap. Corominas DECast, i, 604, que documenta aquest significat amb una frase sentida en el llenguatge viu: «Hi ha bon call del parlar de Massalcoreig al de Fraga!»).
Call: llin. existent a Artés, Barc., Berga, Capsanes, Cardona, Espluga de F., etc.
Var. ort. ant.: cayl (doc. a. 1345, ap. BSAL, xxii, 214); cahall (doc. a. 1488, ap. BSAL, ix, 286).
Etim.: del llatí calle, mat. sign. || 1. En l’accepció || 4 s’usava call unes vegades acompanyat de l’adjectiu judaic juhic, però molt sovint sense adjectiu, de manera que call tot sol ja indicava el barri judaic. Aquest ús es pot explicar, segons Corominas DECast, i, 604, per contaminació de l’hebreu ḳaḥal, ‘assemblea, sinagoga’. Tal contaminació és confirmada per la grafia cahall d’un document mallorquí del segle XV que hem citat en el paràgraf de les variants ortogràfiques.

Remet també a callís:

|| 1. m. Camí entre dues parets o fileres d’arbres (Vallès). «Un callís d’arbres» (ap. Aguiló Dicc.). Seguia pasturant tranquil·lament les seues cabres per barrancs i callissos, valls i penya-segats, Mascarell Vall 70.
|| 2. Llin. existent a Arbúcies, Banyoles, Barc., Borrassà, Castelló d’Empúries, Centelles, Manlleu, Masies de Voltregà, Olot, Rabós d’Empordà, Riudaura, Vic, Vilamaniscle, etc.
Etim.: del llatí vg. *callīcĭu, mat. sign.

– DECat, dins de l’entrada call, remet a callerís (o callarís) en diversos indrets, alguns d’adjacents a la Ribagorça. Diu també que “hi ha un La Callissa, mig topònim a la sortida del poble de Taüll, espècie de placeta on guardaven el bestiar, 1968; Callissoles NL prats escarpats, més amunt”.

Entrades similars