amorriar


El bestiar quan s’agrupa amb el cap acotat, quan fa calor.

Marisol García. Durro.

Fonts escrites:

– DIEC: amorriar.

– DCVB:

AMURRIAR o MURRIAR v. 
|| 1. intr. o refl. Ajeure’s les ovelles en fer molta calor, amb els caps baixos, fent-se ombra unes a les altres (Cat., Val.); cast. acarrarse. Després de migdia, quan fa el sol tan fort, si una ovella troba una ombra (un arbre, una mata, una pedra, etc.) es posa a jeure amb el cap a l’ombra; en ve una altra i s’ajeu a l’ombra que fa la primera, les altres fan el mateix, i tot el ramat arriba a jeure fent-se ombra una ovella amb l’altra. Quan arribava’l fort del sol y que la bassiva estava mes per murriar que per menjar, Casaponce Contes Vallesp. 96. Fent mes fresca que calor, aquell dia el bestiar no amurriaria, Scriptorium (març 1924). El bestiar de llana és molt espantadís i tossut. Quan «s’amorrien», no hi ha manera de fer-los bellugar, ni que hom els mati a cops, Lluís Rec. 82.
|| 2. refl. Posar-se capbaix (Labèrnia-S. Dicc.); cast. amorrar. 
|| 3. refl. Fer el murri, posar-se capbaix i no dir res (Labèrnia Dicc.).
Fon.: əmuriá (Empordà, Ripoll, Sta. Col. de Q.); amuriá (Pont de S., Bonansa, Sarradell, Lleida); amuriáɾ (Val.); muriá (Vall d’Àneu, Vic, Borredà); amoɾiá(Maials, ap. Corominas DECast, i, 185).
Etim.: del llatí merĭdĭare, ‘fer migdiada’, segons Corominas DECast, i, 185, que cita com a comprovant els mots it. meriggiare meriare, cast. amarizar, etc. La forma amorriar amurriar, del català, és explicable per l’analogia de morro o demurri.

 

Transcripció fonètica:

[amuri’a] [amori’a] [amore’ja]

Entrades similars