afuguentor ·


Condició (preferentment d’un animal) en fugir corrent.

 Marisol García. Durro.

Corresponent normatiu: afuar. La forma ribagorçana es correspon a una pronunciació amb -g- antihiàtica sobre afuentor, derivat nominal d’afuent, que al seu torn és participi de present d’afuar (qui és afuat, qui fuig afuat). Per aquesta via, el corresponent normatiu, tot i que no consta documentat com a tal, hauria de ser afuentor.

Fonts escrites:

– DIEC:

afuar: 1 v. tr. [LC] Aprimar d’un cap. 1 intr. pron. [LC] Allargar-se tendint a acabar en punta. Les flames s’afuen i s’esgrogueeixen. 2 tr. [LC] Incitar a envestir, abordar. 2 intr. pron. [LC] Llançar-se impetuosament sobre algú o alguna cosa, en una direcció determinada. Els enemics s’afuen contra ell. Els bocs s’afuaren cap als herbatges.

– DCVB:

2. AFUAR v. tr. 
|| 1. refl. a) Arrancar de córrer molt de pressa; cast. dispararse. «A l’arribar al camí va afuar-se, i ja no el vegérem més» (Vall d’Àger, Balaguer). «S’ha afuat per entremig de la gent» (Montblanc). Puja collats al dret, s’afúa per timberes,Guimerà Poes. 192.—b) Tirar se veloçment cap a un objecte o lloc determinat; cast.precipitarse, abalanzarse. A Catalunya i al Maestrat es diu principalment de l’acte de tirar-se els ocells cap a un lloc per fer-hi presa o per posar-s’hi; a Mallorca es diu principalment de l’acte de tirar-se una persona o animal cap a un altre per lluitar-hi o fer-li mal. «El falcó s’ha afuat al colom i no l’ha agarrat» (Massalcoreig, Maestrat).Quant ell [el guió de les grues] s’afua a l’aigua per banyarse, | darrere d’ell voreules afuarse | i en l’aigua totes fer son cabuçó, Seidia 21. El pastor s’hi afuà per soyarli la cara amb la mà bruta, Rosselló Many. 150. Me donaríeu sa culpa a mi, aixó si no vos afuàveu a picades, Alcover Cont. 261.
|| 2. tr. Fer acometre o llançar (qualcú o qualque cosa) sobre un objecte; cast.precipitar. Detenint el cà p’el collar, p’el cas de que fos menester afuarlo a la mòpia, Rosselló Many. 71.
Fon.: əfuá (Montblanc, Mall.); afuá (Balaguer, Massalcoreig, Gandesa, Morella).
Var. form.: afusar, afusar.
Etim.: del llatí *affūsare ‘tirar damunt’, format damunt el participi de affundi,mat. sign. (etimologia proposada i ben explicada de O. J. Tallgren en Neuphil. Mitt.xvi, 70).

Transcripció fonètica:

[afuɣen’to]

Entrades similars