acotxar


Plegar-se sobre un mateix estant de peus, doblegant les cames. Abaixar.

Bernat Estop. Vilaller.

L’ús pronominal és el més freqüent, però no exclusiu:

Acotxa-ti que no ti veiguen. Acotxa el cap que no ti veiguen.

Forma normativa: ajupir-se.

Fonts escrites:

Les fonts inclouen, a més de l’accepció ribagorçana, altres que en difereixen sensiblement, com a sinònimes d’ajeure’s al llit, colgar-se o abrigar-se, o acordar-se, arribar a un acord. Es pot veure en les accepcions 3 i 4 del DCVB.

– DIEC:

1 v. tr. Abaixar, ajupir.
2 intr. pron. Acotxa’t, que encara ens veuran.

– DCVB:

|| 1. a) Inclinar, doblegar cap avall; cast. abajar, inclinar. «Acotxa el cap, que la porta és baixa» (Valls). «Acotxa aqueixa rama, que no hi arribo» (Floresta, Massalcoreig). «Maria, acotxa la rama, | que jo te la colliré; | una pera, una mançana | i una flor de taronger» (cançó pop. Tortosa)—b) refl. Acabar se, ajupir-se; cast.agacharse. «Acotxa’t, que saltaré per sobre teu» (Camp de Tarr., Bellpuig, Lleida, Pobla de S., Senterada, Esterri d’A) Y tristos. piulant. s’acotxen [los aucells] en los braços de la creu. Guimerà Poes. II, 197.
|| 2. a) Colgar, ajeure en el llit o jaç; cast. acostar. «Avui m’acotxaré tard» (Balaguer, Tremp). No’s donava compte de que fes sis ores desde que’s va acotxar, Massó Croq. 75. La titina… té la costum d’acotxarse cada nit dins els ordis primerencs. Rosselló Many. 68.—b) Abrigar, tapar bé amb els tapalls del llit; cast. arropar, arrebujar. «Acotxa’t bé; si no, et refredaràs» (Empordà, Puigcerdà, Cardona, Solsona, Torelló, Floresta, Reus, Men., Eiv., Morella). Me vaig acotxar dins el llit fins al coronell. Ruyra Parada 17. Qu’en nits de trons m’acotxava | y ab sos petons me distreya. Guimerà Poes. I, 209.—c) Acostar molt, acomodar. «Les mares acotxen sos fillets al pit per adormir-los» (Maestrat).Acotxar l’infant: posar-lo en bona posició per a dormir (Falset). Ab ses blanques mans me va acotxar la roba del coll, Genís Mercè 52.
|| 3. met. Amagar, ocultar; cast. encubrir. «Acotxar una malifeta» (Llofriu).
|| 4. refl. Avenir-se, concordar-se mútuament dues o més persones; pensar o obrar d’acord (Maestrat).
Fon.: əkuʧá (pir-or., or., men., eiv.); akoʧá (occ., Maestrat).—En la forma reflexiva: əkuʧáɾsə (Empordà); əkuʧá s (Reus); akoʧá s (Pobla de S, Massalcoreig).
Conjug.: regular segons el model per cantar. La –ó– és tancada. En eivissenc, la 1.a pers. sg. del pres de subj. té tres formes: əkóʒgə, əkóʧigə, əkóʧ.
Sinòn.: || 1, actoar, acalar; || 2 a, colgar.
Etim.: difícil d’aclarir. Podria esser d’un llatí *coacticare, derivat de coactare,‘reunir, estrènyer’, que explicaria la forma del mot i al mateix temps els seus significats. Es possible que acotxar en l’accepció || 2 vingui del fr coucher.

Transcripció fonètica:

[ako’ʧa]

Entrades similars